“Anita Giner, l’estrela del cinema valencià dels anys vint” és la nova publicació de la Vall de Gallinera amb motiu del Dia de la Dona
L’Ajuntament de la Vall de Gallinera, de la mà de la Unió Cultural d’Amics i Amigues de la Vall de Gallinera, ha organitzat diversos actes amb motiu del Dia de la Dona.
Entre ells destaquem la nova publicació elaborada pel Joan Miquel Almela, i editada pel Consistori Municipal i amb la col.laboració de la Unió Cultural d’Amics i Amigues de la Vall de Gallinera, l’Institut Valencià de Cultura i la Filmoteca Valenciana destinada a contar la història vital i professional d’Anita Giner.
Anita Giner nasqué a Vilallonga fou actriu del cine mut valencià de la mà de Maximiliano Thous, participa en la defensa de la República, es casà amb un dels fundadors del Partit Comunista anglès, després de la Guerra s’exilià a Londres i acabà la seua interessant sent veïna de Benialí, a la Vall de Gallinera.
Des de l’Ajuntament de la Vall de Gallinera s’ha volgut publicar aquesta biografia amb intenció de no sols contar una història local sinó també per a repensar la història del cinema per a descolonitzar-la i fer valdre les dones invisibilitzades.
Els actes, al voltant del 8 de març, tindran lloc el 14 de març i estaran compostos de:
Benirrama – Centre Social L’Era
- 11:30h – Teatre infantil per la llibertat i la igualtat “El joc de Lisa”
Benialí – Edifici de l’ajuntament
- 30h – Les dones al segle XIII. Poetesses. Dra. Irene Ballester (UV).
- 00 h – Presentació del llibre “Anita Giner. L’estrela del cinema valencià dels anys vint”, amb Joan Miquel Almela Cots i Vicent Morera.
Anita Giner Soler, actriu valenciana de cine mut
(Vilallonga, 1902 – Benialí, La Vall de Gallinera 1974)
A la plaça major de Vilallonga, al costat de l’església, va nàixer el 1902 Anita Giner Soler, filla de José Maria Giner Martí (natural de Vilallonga) i d’Ana Soler Ruzafa (natural d’Alacant). Aleshores ningú no presagiava el que li tenia reservat el destí.
Ben prompte va captivar al cineasta Maximilià Thous, i l’any 1924 apostà per Anita Giner per al paper protagonista de la pel·lícula La Dolores. Tot i ser el seu primer treball cinematogràfic l’èxit va ser rotund. El film era una adaptació del drama de Josep Feliu Codina amb música de Tomàs Bretón. Thous pretenia imitar el cine clàssic americà introduint el paper de la “dona fatal” i ho va aconseguir gràcies a la sorprenent interpretació d’Anita Giner. Es va convertir així en l’actriu revelació del cine valencià de l’època i Thous se la va apadrinar per a fer més pel·lícules sota la seua direcció. En 1924 protagonitzà el film La alegría del batallón, una adaptació de la sarsuela escrita per Carlos Arniches i musicada per Josep Serrano. En aquesta ocasió, Anita Giner va formar de nou parella protagonista amb l’actor valencià de moda Leopold Pitarch.
En 1925 actuà en el film Nit d’Albades, una comèdia dramàtica de costums valencianes estrenada a la resta d’Espanya amb el títol de Noche de Alboradas. L’adaptació de Thous del drama en tres actes de Josep Guzmán va ser un èxit total, on encara ressonà més en la premsa la seua genial interpretació. La collita d’èxits aconseguits comportà que en 1926 Maximilià Thous començara el rodatge d’un ambiciós projecte anomenat Moros y Cristianos, on l’actriu valenciana tornava a tenir el paper protagonista. Però les dificultats econòmiques prompte es deixaren notar per ser el projecte massa pretensiós, la productora de PACE va fallir i la pel·lícula no va poder estrenar-se. La passió de Thous pel cinema acabà amb aquell projecte de Moros y Cristianos al temps que començava a ser tota una novetat el cinema sonor.
Segurament, Anita Giner va tenir moltes ofertes de treball però no va tornar a sortir a la pantalla fins l’any 1929, en el film català l’Auca del senyor Esteve. El seu director, Lucas Argilés, va adaptar l’obra amb les addicions d’Adrià Gual però el film, estrenat a Barcelona, no va agradar al públic català i l’èxit va estar lluny d’aconseguir-se. Aquesta va ser, que sapiguem, la seua darrera aparició a les pantalles.
La guerra civil canvià per complet la vida d’Anita, i ara anava a protagonitzar una pel·lícula de realitat i no de ficció. Fent costat a la República la trobem, a primeries de l’any 1938, treballant com a supervisora adjunta de l’hospital militar de Valdeganga a Albacete. Allí estava junt al brigadista internacional Frank Ayres, un ferroviari de Yorkshire i fundador del Partit Comunista anglès, que alhora era comissari polític de Valdeganga i que havia conegut a València.
L’administradora de l’hospital era l’anglesa Nan Green, la qual prompte establí una gran amistat amb Frank i Anita. Al poc de temps, Nan Green i Frank Ayres van ser acusats de desfalc en l’administració de l’hospital. No obstant, aquestes falses acusacions eren fruit només del despit que el capità metge Kretzschmar havia tingut amb Nan Green en haver rebutjat ella les seues intencions amoroses. La primera conseqüència va ser la detenció d’Anita Giner, culpada d’amagar unes cartes que li havia donat Frank Ayres sobre el funcionament de l’hospital. Acusada d’espia pel capità metge i per la supervisora, Anita -la bella supervisora adjunta del hospital- va ser arrestada i conduïda a Conca el mes d’abril de 1938. Pocs dies després, Nan Green va ser obligada a dimitir. D’aquesta manera, les vides dels tres es separaren per uns mesos. Però quan Nan Green intentava passar a Barcelona es va trobar miraculosament amb Frank Ayres a l’estació de Vinaròs. Frank, a qui havien nomenat encarregat del personal de la Spanish Medical Aid Committe, s’emportà a Nan a l’hospital que havien muntat a Uclés, prop de Tarancón, on es tornaren a reunir tots tres. Allí estigueren fins que esclatà la batalla de l’Ebre i hagueren d’acudir al front, moment i lloc on desgraciadament moriria el marit de Nan, George Green.
Gràcies a les gestions de Nan Green, Frank Ayres i Anita Giner, els quals ja estaven casats, van poder abandonar Espanya. Exiliats, s’instal·len a Londres en el mateix pis on vivia Nan, i la nostra Anita Giner passà a ser des d’aleshores Anita d’Ayres i, per tant, amb nacionalitat britànica. Frank i Anita marxaren després a viure al barri de Battersea, on a finals de 1942 també anà a viure amb ells Nan Green. Aquell pis passà a convertir-se en una espècie de comuna en el context bèl·lic de la Segona Guerra Mundial.
Acabada la guerra mundial, les activitats socials començaren a funcionar amb més tranquil·litat al Hogar Español de Londres. Anita era una assídua en aquell espai cívic dels exiliats espanyols que controlava el partit comunista. Participava en els festivals i en les festes especials de Nadal, com en la de 1945 en la que va ballar acompanyada pel guitarrista Manuel Mantas.
Al voltant de 1968 Anita va decidir tornar als seus orígens. Tal com ho veig, tot i ser natural de Vilallonga tenia fortes arrels familiars a la vall de Gallinera. Per això, els nostres protagonistes decidiren passar els seus darrers dies al poble de Benialí. Frank, Anita i la seua germana Consuelo Giner, es posaren a viure al número 22 del carrer de la Plaça, en una casa que els va deixar el seu cosí Paco Pavia Giner. Frank i Anita feien una vida tranquil·la, passejaven a sovint i anaven a jugar a dominó al bar, no tenien fills.
Anita, que fugia sempre de parlar sobre el seu passat gloriós com a actriu, va morir el 26 de febrer de 1974, quedant a Benialí sols els dos cunyats viudos. Encara l’any 1977, quan es va aprovar a Espanya la Llei d’Amnistia Política i Laboral, gràcies a les gestions d’un amic anomenat Arturo Garcia Igual va poder Consuelo rebre una pensió com a represaliada. Arturo Garcia feu aquestes gestions perquè havia treballat en el Banc Popular de València on havia sigut director l’home de Consuelo, un tal Manuel. A aquesta pensió s’unia la que cobrava de França, ja que així com la seua germana Anita s’havia exiliat a Anglaterra i no va cobrar mai cap pensió, ella s’exilià a França junt al seu marit que va morir allí a Banyuls-sur-Mer, prop de Colliure.
Arturo Garcia conta, en unes excel·lents memòries, com un dia va anar a Benialí a visitar a la ja ben major Consuelo. La cuidava una veïna del poble, Amparito Alemany, i ja no podia alçar-se del llit. Li va preguntar en quina cosa pensava per a ser tant feliç malgrat les dificultats que patia i havia patit, i Consuelo li va respondre: <<En mi niñez; cuando recogía aquí en Benialí flores y plantas aromáticas por montes y barrancos>>. Arturo Garcia va estar a punt de plorar.
Finalment, l’any 1983 va morir Frank Ayres i Consuelo Giner el va seguir en 1995. De la vida de tots tres podríem fer una bona pel·lícula. Seria un drama, però amb un rerafons heroic que ens ensenyaria a tots, que ens pensem tan sabuts, quines són les bases fonamentals de la lluita per les llibertats.
